Textos comentats

ODA LA PÀTRIA, CARLES ARIBAU

Aribau presenta en els seus textos unes característiques pariculars com per exemple; és el cas del poema de Oda a la pàtria.

És un dels poemes més representatius de Carles Aribau, per no dir el més rellevant de tots. Com a punt de partença cal redestacar el tema principal del qual parla el poema, així referint-se en tot moment aquest enyor cap a la pàtria i a la seua llengua ja perdudes. Cal dir que el poeta usa el concepte de pàtria sempre per a referir-se a Catalunya que no a l'estat Espanyol. 

 Com ja he dit anteriorment el textos d'Aribau tenen trets relacionats amb les característiques del Romanticisme, especialment en aquest poema trobem algunes de les particularitats com pot ser la referència del paisatge per a representar els tristos sentiments de poeta, la lira abandonada, l'exaltació està al llarg del text en tot moment, així com altres tipus d'exemple caracteítics del Romanticisme.

Com a punt principal i més destacat al poema és l'exaltació de la seua pròpia, llengua la llengua catalana, que tant ha estimat. Carles Aribau mostra i cita als seus diversos poemes una llengua anomenada llemosina així referint-se a la llengua catalana, és com podem veure en aquest clar exemple: " En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit.". En el anteriors versos hem pogut detectar perfectament aquell apreci tan gran que mostra el poeta cap al català .

Podem veure diferents versos més que ens mostren el plor per una llengua perduda i l'amor que té cap a ella, "Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis (...) Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. " 

Cal destacar que encara que l'obra haja adoptat l'estructura realista, però en canvi, la forma de ser dels personatges s'inspira en trets romàtics i amb un toc de les noves idees modernistes.

"Amor", "drama" són les paraules que descriu perfectament del que tracta el text. Els personatges enrevesen la història i creen més interés al lector. Així doncs, és important remarcar com els personatges fan ús de la llengua col·loquial, de barbarismes com són per exemple les paraules "lo baf " o "aixís”.

També és necessari afegir que en tot moment el poema és un cant d'enyorança a Catalunya, però apareix també l'illa de Mallorca mitjançant versos que diuen " E al mitg del mar immens la mallorquina nau.", volent dir l'illa de mallorquina.

Al mateix temps per agrupar i plasmar totes aquestes idees fa ús d'un vocabulari antic que ens situa en el context històric en què el poema es trobar, com així l'estructura de les estrofes representada en octaves.

Finalment podem concloure aquest poema diguent que és una gran obra d'Aribau, la qual pertany al moviment literari de la Renaixença, però amb ferramentes i particularitats d'aquells gran poetes romàntics.

ODA LA PÀTRIA (poema)

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia

dels núvols e del cel de lluny vos distingia

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau

com guarda vigilant cobert de boira e neu

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents

com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

Mes arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d’arbre migrat a terres apartades

son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort

a veure de més prop les torres de Castella,

si el cant del trobador no sent la mia orella

ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport

e veig del Llobregat la platja serpentina,

que, fora de cantar en llengua llemosina

no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,

la llengua d’aquells forts que acataren los reis,

defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis

per estranya regió l’accent nadiu, no plora;

que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,

ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit

quan del mugró matern la dolça llet bevia.

En llemosí al Senyor pregava cada dia

e càntics llemosins somiava cada nit.

Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,

en llemosí li parl, que llengua altra no sent;

e ma boca llavors no sap mentir ni ment,

puix surten mes raons del centre de mon pit.

"El cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis."

Es tracta d'una obra dramàtica, amb una consideració d'obra clàssica. Veiem desenvolupats els conflictes de la terra alta-terra baixa, de la possessió amorosa i de la justícia del poder.

L’autor planteja l’oposició entre la terra baixa (el pla corromput) i la terra alta (muntanya pura, incontaminada), mitjançant un triangle amorós:Marta, Sebastià i Manelic.

MANELIC: Marta?!
MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!
MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis.
MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix!
MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!

MARTA: Oh, anem-hi, anem-hi de pressa! (Van per sortir.)

COMENTARI DE TEXT

Narcís Oller: LA PAPALLONA

Narcís Oller. (Valls, 1846 – Barcelona, 1930) Representat destacat de la novel·la catalana contemporània, a València. Impulsor d’aquest moviment, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. i gran escritor Advocat d’ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l’acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions. És l’autor de novel·les tan destacades com La  papallona (1882), L’escanyapobres(1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899), Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879),Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). Ademés de ser advocat i escriptor, també exxercía com a dramaturg.  Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves memòries literàries, en les quals escriu la seva trajectòria com a escriptor. Oller va obtenir un gran prestigi literari tant dins com fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià o el rus. Ferme defensor de la llengua catalana en un moment en què aquesta decisió no era ben acceptada per la societat.

La Papallona. Escrita al 1882. Si ens fixem en la data, trobem que és molt próxima a l’any 1886, any de la revolució a Barcelona. Donada la qualitat de l’obra, si busquem un llibre describint la societat d’aquells temps, la papallona sería una bona tría. Respresenta sobre tot llocs de Barcelona emblemàtics, com La Boqueria i el barri històric. Trobem que descriu Barcelona com una Barcelona industrial, burgesa i culta. Per afegir, també descriu amb fermesa la inestabilitat a la classe obrera, predint la revolució del 1886. Ademés de la descripció social, aquesta obra conta la història de dos amants. La xica era una modista simpática i dolça, anomenada Toneta i l’home, amb nom de Lluís, tenía càrrec d’estudiant a la facultat de dret de Ripollès.

Cap VIII: Lluís estreny el setge amorós sobre la Toneta:

De sobte, en Lluís, amb veu enèrgica, preguntà:

- Vol una prova?

- De què? -saltà la Toneta, tremolant.

- Fora papereries. Toneta: jo l'estimo; vostè m'estima. Les grans felicitats són les temudes...Vostè tem...Jo temeria, també, si no em sentís , aquí dins, un foc que em dóna força, que m'aixeca, que em fa home per primera vegada; però home resolt, ferm i ardit per a salvar-ho tot, per a guanyar-ho tot.

La Toneta es posà com una brasa, el mirà, sorpresa, de fit a fit, i, de sobte, envaïda d'estrany dolor, deixà caure de les mans la feina per apoderar-se del mocador i amb ell amagar-se la cara i tapar-se ben fort la boca per ofegar-se el sanglot.

- Vostè plora, Toneta...féu l'estudiant, més enardit cada volta i agafant-la amorosament pel braç. La cosidora sacsejà el colze , i, aixecant-se, entrà a la sala, deixant-se lliscar per la paret, fins a caure per la cadira més pròxima.

- Sí, Toneta: plora, plora a doll! ...Obre'm el pit...desfoga el cor! - I amb veu suau, emmelada, però trencada pel sentiment, afegia, quasi a cau d'orella: - Jo t'estimo , t'estimo amb tota l'ànima; com tu, sí, com tu. En vols una prova? demana-me-la.

• Capítol Final: El Lluís, penedit, i la Toneta es casen. Però aquesta mor tot seguit:

I, dada la benedicció, va retirar-se cerimoniosament, seguit dels testimonis, travessant el passadís que li feren, muts els espectadors. La poca durada de la cerimònia sorprengué a tots. Ells esperaven quelcom d'original i més complicat. ¡I ni plàtica, ni carta de Sant Pau, ni benedicció de l'anell! A les noies els semblava impossible que amb tan breus paraules es formés un llaç tan estret i durador.

El goig que respirava la Toneta despertà esperances i animà a tothom per a dar als nuvis l'enhorabona, i , d'un a un, anaren acomiadant-se els forasters, alhora esperançats i commoguts. Allò que havien presenciat els semblava un somni.

-I bé, què li sembla a vostè? - Preguntava don Miquel al confessor, al peu de l'entrada, mentre donya Mercè desapareixia dins la fosquedat del cotxe.

- Que no arriba a demà. N'he vistes tantes, de malalties de cor! -

- I eren les quatre de la matinada que el nen somreia com un àngel en el llit de la dida, l'ànima de sa mare se'n volava al cel, i son pare queia agenollat, amarant de llàgrimes la glaçada mà que fins llavors l'havia retingut amb tant d'amor.

L’escanyapobres

Es tracta d'una obra esquemàtica ambientada en una societat rural en procés d'industrialització. L'autor aconsegueix personificar els diners i l'avarícia a través del tràgic personatge Oleguer i la seva esposa, la Tuies. En aquesta obra s'observen una barreja d'elements que pertanyen a diferents corrents literaris de l'època. Així, l'anàlisi del context social, la tècnica descriptiva i l'element lingüístic de la novel·la s'adscriuen de ple en el realisme. En canvi, la descripció científica del procés de l'avarícia i la finalitat moral encaixen amb el naturalisme. Tanmateix, l'obra conté també alguns aspectes romàntics i d'altres costumistes. Bàsicament per dues raons: la brevetat i la simplicitat. Curta i esquemàtica, clara d'entendre, fàcil de relacionar amb el moviment literari de l'època, dotada d'un final tràgic i grotesc... Un clàssic, doncs, raonablement assequible per als nostres adolescents.

Els tres personatges centrals de l'obra són l'Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don Magí Xirinac. La Tuies fa d'eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma matrimoni amb el notari i, en quedar vídua, es casa amb l'Oleguer. Oller retrata de manera implacable i amb tota mena de detalls la roïna gasiveria que atenalla tots tres personatges. Tot allò que no tingui relació amb la riquesa i els diners és menyspreat pels nostres protagonistes, que cauen, així, en l'extrema soledat i l'aïllament patològic. El marc d'aquesta encarnació del Mal és el món rural català.